AGRAÏMENTS

Vull donar les gràcies a les persones que han fet possible el meu camí cap “Al camí de sirga”.

A la Dolors U. gran amiga del Jesús i meva, va ser la primera persona que em va parlar d’ ell i la seva obra, curiosament el mateix dia em vaig trobar el llibre a casa, va ser mentre el llegia per primera vegada quan ens va deixar.

A la Dolors V. que de la seva mà hem gaudit de les lectures i treballs primer de “Les veus del Pamano” i aquest curs del “Camí de sirga”, és una gran mestre i ens sap transmetre el seu entusiasme.

A l’Oriol magnífic mestre de la informàtica que ha fet possible la construcció del blog.

A totes les companyes que heu fet de les classes unes hores amenes i hem trobat una bona amistat.

A tots els mequinensans que tan bé ens han acollit al seu gran poble de Mequinensa i per la seva visita a l’Escola.

A l’Escola que ens uneix a tots.

Gràcies Jesús per haver sigut com erets i haver nos deixat el tresor de la teva obra.

SENSACIONS

Ara que ja hem acabat de llegir el llibre del “Camí de sirga”, voldria descriure les sensacions que he sentit. Si cada llibre o quasi la majoria que he llegit durant la meva vida m’han deixat sensacions que sempre estan presents amb mi, a més del seu contingut també els llocs i els moments que hi passat amb ells, simplement veien les seves tapes em venen al cap, i noto encara el que vaig sentir mentre i després de la seva lectura. Fins i tot un estiu al obrir la porta del apartament vaig sentir la mateixa sensació del llibre que havia llegit l'any anterior.

Cada llibre és un historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra verdadera historia, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.

Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí és morí en un riu font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.

La meva ciutat natal Badalona tampoc és la que era fa anys, malgrat no haver estat negada per cap riu, moltes de les persones que hi vivien i tan vaig estimar tampoc hi son, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació de la meva germana i meva que tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir me encantava mirant los. Igualment m’estimo Barcelona a on fa molts anys visc, on vaig estudiar El Masnou, on passo els estius El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.