Camí de sirga

AGRAÏMENTS

2008-06-03T12:39:00.000-07:00

Vull donar les gràcies a les persones que han fet possible el meu camí cap “Al camí de sirga”.

A la Dolors U. gran amiga del Jesús i meva, va ser la primera persona que em va parlar d’ ell i la seva obra, curiosament el mateix dia em vaig trobar el llibre a casa, va ser mentre el llegia per primera vegada quan ens va deixar.

A la Dolors V. que de la seva mà hem gaudit de les lectures i treballs primer de “Les veus del Pamano” i aquest curs del “Camí de sirga”, és una gran mestre i ens sap transmetre el seu entusiasme.

A l’Oriol magnífic mestre de la informàtica que ha fet possible la construcció del blog.

A totes les companyes que heu fet de les classes unes hores amenes i hem trobat una bona amistat.

A tots els mequinensans que tan bé ens han acollit al seu gran poble de Mequinensa i per la seva visita a l’Escola.

A l’Escola que ens uneix a tots.

Gràcies Jesús per haver sigut com erets i haver nos deixat el tresor de la teva obra.

SENSACIONS

2008-06-03T10:27:00.000-07:00

Ara que ja hem acabat de llegir el llibre del “Camí de sirga”, voldria descriure les sensacions que he sentit. Si cada llibre o quasi la majoria que he llegit durant la meva vida m’han deixat sensacions que sempre estan presents amb mi, a més del seu contingut també els llocs i els moments que hi passat amb ells, simplement veien les seves tapes em venen al cap, i noto encara el que vaig sentir mentre i després de la seva lectura. Fins i tot un estiu al obrir la porta del apartament vaig sentir la mateixa sensació del llibre que havia llegit l'any anterior.

Cada llibre és un historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra verdadera historia, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.

Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí és morí en un riu font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.

La meva ciutat natal Badalona tampoc és la que era fa anys, malgrat no haver estat negada per cap riu, moltes de les persones que hi vivien i tan vaig estimar tampoc hi son, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació de la meva germana i meva que tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir me encantava mirant los. Igualment m’estimo Barcelona a on fa molts anys visc, on vaig estudiar El Masnou, on passo els estius El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.

2008-05-29T14:34:00.000-07:00

Mequinensans a BCN

2008-05-29T13:25:00.001-07:00

Perfil del autor

2008-05-29T13:07:00.000-07:00

Digue-m'ho d'entrada: Jesús Moncada és, a més d'un gran escriptor, un home de conversa llarga i de somriure murri, capaç d'explicar amb un humor de primera, carregat de sornegueria, un munt d'anècdotes del seu poble, Mequinensa, i també capaç, quan toca, de riure's del mort i de qui el vetlla. De fet, com més parles amb ell més tens la impressió que on més a gust es devia trobar devia ser en un dels vells cafès del seu poble, aquells cafès d'abans, amb cadires escampades per la plaça, cartes que picaven damunt la taula de marbre i grups d'homes disposats a burlar el pas del temps mitjançant grans dosis de conversa, rialles i ironia. Per desgràcia, aquells cafès entranyables van desaparèixer fa més de trenta anys, quan el poble vell de Mequinensa va ser enderrocat i posteriorment anegat per les aigües del pantà de Riba-roja. Allò va ser, sens dubte, una pèrdua traumàtica per als mequinensans, però dintre de la desgràcia queda el consol relatiu de considerar que, d'alguna manera, aquella Mequinensa es va preservar per a la memòria gràcies a un Jesús Moncada que l'ha sabut reviure en els seus llibres fins a convertir-la en un mite literari.

Xavier Moret (gran amic seu)

Personatges

2008-05-29T12:56:00.000-07:00

Del centenar de personatges que transcorren per les pàgines d'aquesta novel·la, només una petita part, tal vegada una vintena, gaudeix d'un cert protagonisme. Els personatges més importants, pel fet que ens acompanyen al llarg del llibre, són la Carlota de Torres i el Robert Ibars, també anomenat Nelson. Malgrat el seu protagonisme, tots dos tenen una vida molt allunyada entre sí, sense gairebé cap relació. La seva importància rau en el fet que Jesús Moncada els tria com a representants del grup social al qual pertanyen - a través de cadascun d'ells coneixem l'evolució de les seves classes respectives- i també, tot sovint, com a punts de referència tècnics per iniciar el record dels temps passats.

Carlota de Torres, nascuda entres les comoditats de les famílies més riques de la vila i educada enmig del conservadorisme més rígid, viu la seva infantesa aliena completament a la realitat del poble. És en tornar del viatge de noces, quan veu flanquejat el seu cotxe per columnes de vaguistes, que descobreix l'existència d'una manera de viure diferent a la seva. Abocada a les tertúlies insípides, a la insatisfacció, a l'adulteri... per la vida reclosa e insulsa que fa, no és fins al final de l'obra que aquest personatge, esquerp i solitari, obté un veritable interès dramàtic i obté "el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moria a la vila vella"

Nelson és l'home de riu per excel·lència. Lligat als llaüts per ascendència familiar i instruït per l'experiència de l'Arquimedes Quintana, esdevé un patró irreprotxable, coneixedor del riu com ningú i respectat per tothom. Com la Carlota, és víctima de les circumstàncies socials, a causa de les quals no arriba a consumar el seu amor per la Júlia Quintana.

Al voltant d'aquests dos personatges, molts altres hi tenen un paper de cert relleu:

Jaume de Torres és un gran propietari que viu amb comoditat les vicissituds històriques. Representa el prototipus de patró-explotador: home autoritari, rígid i conservador de mena.

Vídua de Salleres un cas atípic entre els grans propietaris locals pel seu progressisme: s'oposa a la intervenció de la guàrdia civil contra els obrers, es preocupa dels ferits, dóna feina als vilatans amb fama de rojos i manté fins al final la voluntat de no tancar les mines i acomiadar els treballadors. Dona excèntrica, carregada de manies, però capaç de superar dignament l'adversitat. La fortalesa i la tolerància la fan un personatge entranyable i, d'alguna manera modèlic.

Arquimedes Quintana "el navegant més fi de l'Ebre" és un home vital, casat tres vegades i protagonista de multitud d'aventures, des de la batalla de Tetuan a on hi va deixar l'orella, fins a la gran vaga de la conca minera. Malgrat el seu exotisme, juga un paper molt arrelat a la vida del poble: és entre els treballadors, un líder, un home respectat i admirat. Aquesta condició sembla ser l’herència que deixarà al Nelson, el seu fill adoptiu.

Aleix de Segarra de noble ascendència, però lliurat a una vida sense convencions ni formalismes, és la independència dels lligams socials. Oscil·lant entre una vida còmoda i l'extravagància, pinta -tant el retrat del senyor Jaume, com les parets de l’Edèn o les sales de l'antic convent -, toca el piano, es compromet amb els ideals revolucionaris, combat a la guerra civil, s'exilia...

Honorat del Rom, apotecari com el seu pare, és un dels pocs individus amb estudis i amb preocupació per la cultura. Com l'Aleix de Segarra, canvia la seva classe per la dels treballadors; posa les seves idees per sobre de la seva condició, defuig els formalismes, i s’interessa tant per la política com per les diversions, és famós sobretot per les seves detencions.

"El riu era l'eix de tota la vida econòmica de la vila i dels vilatans. De criatures, el riu era per a nosaltres una cosa extraordinària atractiva: hi anàvem a pescar, hi anàvem a nedar, a navegar, i alguns hi anaven a ofegar se -perquè cada any hi havia algú que hi moria. El mequinensà no sabia concebre la vida sense l'Ebre i sense el Segre, perquè ambdós s'ajuntaven a la mateixa punta del poble. El riu era un element importantíssim i la navegació per a nosaltres era un món gairebé màgic"

Mequinenza

2008-04-03T14:59:00.000-07:00

Jesús Moncada

2008-03-22T16:35:00.000-07:00

2008-01-18T01:30:00.000-08:00

Si aquell 4 d'Abril del 2007, hagués saltat pel damunt d'un dels tants taxis grocs de Barcelona volant pels aires, i en lloc de donar-me un cop al maluc esquerra hagués estat directament al cap, a hores d'ara estaria veient aquest petit planeta terra anomenat món, des d'on un lloc molt llunyar on hi regna la pau i es pot guaitar aquesta hermosa terra, disbauxada i tan plena d'un amor que ni ella tan sols ho sap.

Ésser o tenir

2007-11-25T16:10:00.000-08:00

Pots ser un cel
pots estar al cel
però no pots tenir el cel

Pots ser un sol
pots estar al sol
però no pots tenir el sol

Pots ser una lluna
pots estar a la lluna
però no pots tenir la lluna

Pots ser una estrella
pots estar a les estrelles
però no pots tenir les estrelles

Pots estimar i ser estimada
però no pots tenir el que estimes

Polifem

2007-11-23T16:14:00.000-08:00

A la Mitologia grega, Polifem era un gegant, un ciclop, és a dir, un gegant amb un sol ull al mig del front, fill de Posidó.

Segons el Cant Novè de l’Odissea

, Ulisses, en el viatge de tornada de Troia va arribar a una illa, on ell i els seus companys van ser capturats per Polifem.

El ciclop va demanar a Ulisses el seu nom i ell, astutament, li contestà "Ningú". Aprofitant que dormia, ja que Ulisses i els seus l'havien emborratxat, Ulisses el deixà cec amb una estaca. A continuació, Ulisses i els seus companys fugiren disfressats d’ovelles. Quan els altres ciclops sentiren remor i demanaren què passava, el ciclop digué: "Ningú". Així els companys de Polifem pensaren que ningú li havia fet cap mal. Aquesta astucia va deixar lliures a Ulisses i els seus companys.

És per això que Ulisses és perseguit per la ira del déu del mar, Posidó, enutjat, amb ell perqué ha deixat cec al seu fill, el ciclop Polifem.

Per una cançó

2007-11-23T02:31:00.000-08:00

Dono tot el que tinc per ballar amb tu
per trobar en el meu cos les teves carícies
per sentir el teu alè en el meu coll nu
i oblidar-me de l'esguard que potser ens vigila.

Dono tot el que jo tinc per una sola nit
per sentir-te a prop meu i sentir la vida
per girar com un estel els dos embogits
indiferents al món que aquesta nit ens mira.

Dono tot el que tinc per un sol somrís
que s'endugui la raó que ara ens empresona
per ferir amb deliri tots els teus neguits
per obrir-te un paradís on no hi ha penombra.

Una dona i un home i una cançó
són l'altar, la passió, són les esperances.
A la llum de les espelmes parlem d'amor
a la cambra que guarda tantes abraçades.

Mª del Mar Bonet

De matí si em càlçoc...

2007-11-09T02:53:00.000-08:00

De matí si em càlçoc,
que vull caminar;
per lúll de l'eixida
guàitoc quin quin temps fa.

2007-10-31T09:39:00.000-07:00